Un misteriós senyal extraterrestre provoca un fenomen que transforma gairebé tota la humanitat en una única consciència col·lectiva. Tothom és feliç, viu en harmonia i comparteix pensaments i coneixements. Tothom menys un petit —molt petit— grup de persones immunes, entre les quals hi ha la Carol, una escriptora que es resisteix a formar part d’aquest nou món.
Es tracta de Pluribus, i m’ha encantat, i bona part de la culpa la té el dilema que planteja. Què faríem si descobríssim que la humanitat pot viure en pau, sense conflictes, sense odi i sense patiment, però que el preu que cal pagar és renunciar a la nostra individualitat? Valdria la pena?
Però el que més m’ha fascinat és la sensació contradictòria de soledat i llibertat que transmet la sèrie. La Carol viu pràcticament sola en un món on pot fer el que vulgui, on té absolutament tot allò que necessita i on ningú no li porta la contrària i, malgrat això, costa imaginar una existència més solitària. M’ha fet pensar molt en fins a quin punt necessitem els altres, amb tots el que això implica, per donar sentit a la nostra pròpia existència.
L’excusa necessària de la ciència-ficció està molt ben trobada. M’encanten les històries en què un petit detall, aparentment insignificant, acaba desencadenant unes conseqüències descomunals. Aquí, un únic fenomen capgira absolutament la vida al planeta; i no només la dels humans: la resta d’éssers vius també es beneficien d’una humanitat que, de sobte, deixa de tocar-los els nassos. És fascinant imaginar fins a quin punt el món podria canviar si nosaltres, com a grup, gestionéssim millor l’ego i el creure’ns amos de tot.
És una sèrie que es pren el seu temps, que no té pressa i que confia en la curiositat de l’espectador i, sincerament, he gaudit moltíssim d’aquest ritme.
Una sèrie més que recomanable, i amb una Rhea Seehorn estel·lar, que ja m’havia entusiasmat a Better Call Saul.
