Donar-ho tot, d’en Jordi Boixadós, és una novel·la que parla de les decisions que ajornem, de les vides que no ens atrevim a viure i d’aquesta mena de pes silenciós que va quedant a dins quan un mira enrere i es pregunta si realment ha estat protagonista de la seva pròpia història.
El llibre ens situa davant d’un home que, passada la seixantena, viu apartat del món, com si hagués buscat en la distància una manera de protegir-se del passat. Viu tranquil en un poblet occità, entre vaques i muntanyes, amb l’única companyia d’un esquirol i una fagina; però una visita inesperada —i de llarga durada—, tanmateix, l’obligarà a canviar de plans i a passar revista a tota una vida plena d’emocions i sobresalts.
I aquesta mirada enrere no es redueix a un simple exercici de nostàlgia, sinó que és un exercici molt més dur, lligat al dolor i a la mort, tot i que és cert que també hi ha espai per a l’amor, l’amistat, el desig o la paternitat; aquesta última, però, no tant com una relació construïda dia a dia —que també—, sinó viscuda especialment com un buit.
El llibre ens parla d’una joventut viscuda en un context molt especial —la Transició—, en plena efervescència cultural i amb l’anhel de llibertat com a protagonista, i aquí dins l’autor aprofita per parlar de l’amor, de música, de literatura o de teatre, però també de l’abandó, del suïcidi o de la salut mental. I el contrast entre unes i les altres fa que el llibre tingui un punt especialment dolorós.
Per sobre de tot, tanmateix, l’autor construeix una novel·la de balanç vital lúcid i sense estridències, que parla d’aquell moment en què un personatge entén, potser massa tard, que la vida no es construeix només amb allò que fem, sinó també amb tot allò que no ens atrevim a fer.
Donar-ho tot, d’en Jordi Boixadós, l’ha publicat La Campana.
