Els que jugàvem a videojocs als anys 80 i 90 —passatemps molt menys habitual que en temps actuals, tot s’ha de dir— i que fèiem el beneit dia sí dia també, probablement puguem acordar que una de les obres interactives que ens va marcar més la infantesa va ser The Secret of Monkey Island.
El protagonista del joc —en Guybrush Threepwood— era un jove innocent, sapastre i esbojarrat, que, sense solta ni volta, es presentava a l’illa Mêlée —un lloc especialment desagradable— amb la intenció d’aconseguir el seu somni: exercir de pirata.
L’argument era curiós, per a l’època, tot i que simplement es basava en el periple que havia de seguir el protagonista per aconseguir passar les tres proves per ser considerat un pirata amb tots els ets i uts i salvar la seva estimada —la Governadora Marley— de mans del temible pirata fantasma LeChuck, un cop arribats —ell i la seva tripulació inútil— a la misteriosa illa que dona nom al joc. Tanmateix, el que feia destacar aquesta obra sobre la resta de contemporànies era més el com que no pas el què, i és que la combinació d’humor passat de voltes i l’estil pixelat de les aventures gràfiques dels anys noranta va donar com a resultat una obra èpica i l’inici d’una saga gloriosa.
Aprendre a insultar, saber combinar objectes o accions sense sentit, descobrir tresors absurds o emprendre viatges per anar a caçar fantasmes amb problemes d’autoestima són exemples clars de la màgia de les aventures gràfiques del moment, les de “mira”, “agafa”, “obre”, “parla amb”, “empeny” i “fes servir això amb allò altre”, fins que, després de mitja tarda de desesperació, descobries que la solució era una combinació tan absurda que només podia ser correcta. Els que vam créixer amb jocs fets amb el motor SCUMM vam aprendre una cosa fonamental: la lògica existeix, però als videojocs de LucasArts estava de vacances. I nosaltres encantats, perquè cada pantalla era una petita obra de teatre interactiva, cada personatge tenia més carisma que molts protagonistes de pel·lícules actuals, i cada conversa era una recompensa. No avançaves només per arribar al final: avançaves perquè volies veure quina era la bajanada que venia a continuació.
The Secret of Monkey Island enganxava perquè et feia sentir intel·ligent i idiota a parts iguals. Intel·ligent quan resolies un trencaclosques després de donar-hi mil voltes, i idiota quan descobries que la solució havia estat davant teu durant hores i que el joc, segurament, s’estava rient de tu. Però ho feia amb tanta gràcia, amb tanta elegància i amb aquell somriure sorneguer, que més que fer-te enfadar et feia pixar de riure.
La part artística també era destacable, amb un ambient, un color i una expressivitat que, juntament amb l’estil pixelat de l’època, es podria considerar una obra d’art en majúscules, capaç de convertir cada racó de l’aventura caribenya en una postal per emmarcar. I el mateix passa amb la música, que només de sentir-la ja sents l’essència del joc, com si estiguessis en una taverna plena de pirates estrafolaris i del tot inoblidables.
I per acabar-ho d’adobar, els creadors del joc van tenir la idea brillant d’acompanyar el joc original amb un sistema antipirateria —més divertit i curiós que infal·lible— que consistia en una ruleta de cares de pirates que s’havien de combinar d’una determinada manera per aconseguir una data amb la qual demostràvem que havíem passat per caixa. Fins i tot això, que a priori havia de ser un procés tediós ineludible abans de cada partida, et feia somriure i et preparava pel que t’esperava al cap de pocs segons: l’aventura més gran de tots els temps.
The Secret of Monkey Island el va publicar Lucasarts l’any 1990, i és obra de Ron Gilbert, Tim Schafer i Dave Grossman.
L’any 2.022, la gent del Projecte Ce Trencada van traduir el joc al català.
