Amor, de la Hanne Ørstavik, és una novel·la curta que més que d’amor —que també—, ens parla de distància. De la distància entre una mare i un fill; de la distància entre allò que sentim i allò que som capaços de donar o de la distància que implica compartir casa però viure en mons completament separats.
Amor és una història molt freda i incòmoda, quotidiana i, sobretot és seca i precisa.
La Vibeke i en Jon, mare i fill, acaben de traslladar-se a un poble del nord de Noruega. És la vigília de l’aniversari del nen. A partir d’aquí, els seus camins se separen durant unes hores, i la narració va alternant les seves mirades, els seus pensaments, les seves petites esperances i els seus malentesos, i una de les coses més interessants de la novel·la és la manera com l’autora fa avançar, gairebé en paral·lel, aquestes vivències d’una i de l’altre No ho separa amb capítols diferents ni amb marques gaire evidents, sinó que dins d’una mateixa seqüència pot passar de la Vibeke a en Jon sense que hi hagi res que et faci pensar que hem canviat de trama, com si les dues vides compartissin el mateix espai narratiu però no s’arribessin a tocar mai. I això, que al principi pot desconcertar una mica, acaba tenint molt de sentit, i és que, formalment, el llibre ja ens està explicant aquesta desconnexió. Mare i fill són a prop, formen part de la mateixa història, però cadascú viu tancat dins el seu propi món.
L’ambient de la novel·la també és destacable: el fred, la nit, la neu, el poble, la fira… Tot està molt ben treballat i constantment transmet una sensació d’aïllament molt poderosa. No és només que els personatges estiguin sols: és que el món sencer sembla empènyer-los cap a aquesta solitud.
Amor no és un llibre còmode, ni amable, ni pensat per satisfer el lector, però ens ofereix una mirada diferent i molt especial del que significa compartir una vida, i és que tenir algú a prop no sempre vol dir saber-lo veure.
Amor, de la Hanne Ørstavik, l’ha publicat l’Editorial Les hores i l’ha traduït la Blanca Busquets.
