Moltes vegades, quan fem referència a una gran catàstrofe, deixem de banda —o no li donem tanta importància— al que passa després, a les conseqüències a llarg termini. I és així com ens oblidem d’una part del relat; potser la més important. A L’últim amor de Baba Dúnia, Alina Bronsky situa la seva història a la zona d’exclusió de Txernòbil, però lluny de donar testimoni al moment puntual i inicial del desastre nuclear, opta per fixar-se en allò que persisteix: en la vida quotidiana, en els petits rituals i en la necessitat profunda de pertànyer a un lloc.
Baba Dúnia, una exinfermera ja gran, decideix tornar al seu poble malgrat la radiació i les advertències oficials. No hi torna per heroisme ni per inconsciència, sinó per una convicció més íntima, perquè considera que viure lluny de casa és una forma lenta, trista i perversa d’acabar desapareixent. Al seu voltant, altres ancians han pres la mateixa decisió, i entre tots formen una comunitat petita però obstinada que cultiva horts, cuida animals i manté una normalitat gairebé impossible en un territori que el món ha decidit abandonar.
La novel·la destaca especialment per la seva veu narrativa. Baba Dúnia observa la vida amb una barreja d’ironia, tendresa i pragmatisme que desactiva qualsevol temptació de dramatisme. La mort hi és present, igual que la malaltia o la solitud, però mai des de la tragèdia exagerada. Bronsky escriu, amb una lleugeresa aparent, reflexions profundes sobre la vellesa, la llibertat i el dret a decidir com volem viure els últims anys de les nostres vides.
Un dels encerts del llibre és el contrast constant entre l’escenari —un espai contaminat, símbol del fracàs humà— i la calidesa amb què s’hi desenvolupen les relacions. L’arribada d’un estrany al poble altera aquest equilibri tan fràgil i recorda que, fins i tot en els marges del món, els conflictes humans continuen presents.
Més que una història sobre Txernòbil, Bronsky construeix una novel·la sobre l’arrelament i la dignitat. Sobre la idea que casa nostra no és només un lloc segur, sinó un espai carregat de memòria i identitat. El veritable últim amor de Baba Dúnia no és romàntic, sinó vital: és la terra que l’ha vist viure i on decideix, conscientment, quedar-se fins al final.
És una novel·la curta magnífica, molt ben escrita, amb personatges entranyables i amb molta personalitat. I punyent, dura i que ens fa pensar constantment en els contrastos tan bèsties que ofereix la nostra realitat com a humans.
L’últim amor de Baba Dúnia, de l’Alina Bronsky, l’ha publicat L’Editorial Les Hores.
