L’estiu que la mare va tenir els ulls verds és una novel·la colpidora sobre la maternitat, el dol i el perdó, i alhora el relat d’un procés de reconciliació tan íntim com devastador. Davant un bloqueig artístic que li impedeix pintar, l’Aleksy decideix tornar al record de l’estiu més intens de la seva vida: aquell en què, encara adolescent, va conviure amb una mare greument malalta en un poble rural de França.
El punt de partida és dur, fins i tot desagradable per al lector, diria. I és que el fill narra, des del ressentiment més cru marcat per la mort traumàtica de la germana, l’absència del pare i una relació maternofilial ferida per la incomprensió i la vergonya. La veu narrativa, esquinçada i punyent, avança com un fil de pensament que exorcitza el passat sense concessions ni sentimentalismes.
Però a mesura que l’estiu avança i la mort ja es veu inevitable, la novel·la es transforma. El paisatge rural esdevé un espai simbòlic de pausa i revelació, i entre mare i fill s’estableix un diàleg silenciós fet de gestos, cures i presències. Sense dir-ho explícitament, la narració obre pas a una tendresa inesperada, a un aprenentatge vital que condueix cap a la reconciliació i l’amor.
Tatiana Țîbuleac utilitza una prosa d’una bellesa feridora, plena d’imatges poètiques i d’una intensitat emocional extrema, i construeix una obra breu però contundent que s’endinsa en la cruesa de les relacions humanes per oferir, finalment, una escletxa d’esperança. Es tracta d’una novel·la que sacseja, que deixa empremta i que ens recorda fins a quin punt estimar també pot ser una forma de supervivència.
L’estiu que la mare va tenir els ulls verds, de la Tatiana Țîbuleac, l’ha publicat Amsterdam.
