Llegir qualsevol llibre d’en Jordi Dausà equival a visitar baixos fons, a viure històries punyents i delirants i a conèixer personatges absurds i marginals, però sobretot significa gaudir d’una escriptura excelsa, d’una mirada estripada però lúcida del món que ens envolta, i d’una autenticitat que no necessita ornaments ni presentacions. I de valentia, molta valentia.

A El punt de ruptura l’autor s’endinsa en la ment d’un protagonista en plena implosió, en les cabòries d’un home de mitjana edat sense nom que de cop es troba en plena crisi absoluta i a tots els nivells. I casualment aquest protagonista és un professor de secundària i —segons l’autor— un escriptor fracassat. I aquesta és la primera de moltes coincidències —la part del fracàs no, evidentment— que fan pensar que, en certa manera, una bona part del relat és autobiogràfic, i que l’autor vol jugar amb una línia invisible que separa la ficció de la realitat, i que no vol deixar clar fins a quin punt aquesta línia es decanta cap a un costat o cap a l’altre.

El protagonista es veu obligat a fugir de casa per culpa d’una disputa familiar, deixant enrere dona i filla i instal·lant-se en una autocaravana al bell mig del no-res. I és d’aquesta manera que es toparà amb personatges ben peculiars: antics alumnes traficants, immigrants que sobreviuen en fàbriques abandonades, xinesos d’ultradreta… i sobretot amb en Santi, un jove que afirma haver lluitat contra Franco com si hagués emergit directament d’una esquerda temporal.

La novel·la se sent còmoda en un ambient ambigu, en un joc constant en el qual ni el lector ni el narrador tenen mai del tot clar què és veritat i què és fruit dels efectes de l’alcohol, la medicació o la marihuana. Aquesta ambigüitat és un dels grans encerts del llibre: tot sembla possible perquè tot és percebut a través d’una ment que divaga i que converteix qualsevol episodi banal en una digressió existencial. Allò que podria semblar un excés esdevé coherent en un protagonista que passa bona part de la novel·la begut, fumat o medicat, i que parla i pensa des d’una lucidesa corcada per la neurosi, el TOC i les paranoies que no el deixen respirar.

En Dausà dibuixa amb un humor negre finíssim un personatge capaç de detectar “el punt de ruptura” de totes les coses —una intuïció tan útil com autodestructiva— i fa d’aquesta capacitat un instrument literari privilegiat. La prosa flueix amb una saviesa vital agre, amb un cinisme tenaç i amb un dolor de fons que impregna cada pàgina. L’autor combina crítica social —al sistema educatiu, als joves, a la corrupció, als bestsellers oportunistes— amb una fantasia que es filtra subtilment i una violència que batega sota cada situació absurda.

Els personatges estrafolaris, els encapçalaments carregats d’ironia i les escenes gairebé surrealistes formen part d’una atmosfera a la qual tot és exagerat i, a la vegada, plausible. El punt de ruptura incomoda sense necessitat de crims sagnants: el que inquieta és observar un home que es desmunta per dins, que es busca a si mateix entre runes i que narra el seu naufragi amb una gràcia literària excepcional.

Una novel·la per llegir sense pressa, deixant-se arrossegar pel torrent verbal del protagonista, per la seva mirada estripada i lúcida, i per una escriptura que confirma el talent d’en Jordi Dausà: viu, punyent i d’una autenticitat absoluta.

El punt de ruptura, d’en Jordi Dausà, l’ha publicat Delicte.