Fa molts anys que la figura del troll d’internet, probablement sempre lligat al típic personatge misògin i ressentit que viu en una cova, em crida especialment l’atenció. Què el mou a fer el que fa? Què en treu d’alimentar-se de l’odi i del menyspreu als altres? Quina mena de vida té? És feliç?

Evidentment, de totes aquestes preguntes ja en podem intuir les respostes, i suposo que cada cas deu tenir les seves variants i el seu propi rerefons, però la gran pregunta que sempre em faig al final és: aquests casos tenen solució? I la qüestió me la faig des de dues perspectives: des de la més personal i concreta —és a dir, a l’assetjador se’l pot rehabilitar?— i des d’una de més global i en format preventiu —podem evitar que aquests perfils s’acabin creant?

Dies enrere érem a 8 de març, i no cal excavar gaire fons en el fascinant món d’internet per trobar, arreu, missatges enaltint l’antifeminisme o el masclisme clàssic. I la veritat, no deixa de sorprendre’m que, a data d’avui, encara hi hagi tanta gent —homes— amb la imatge tan tergiversada de la realitat i que, a més a més, activament, hi diguin la seva utilitzant la violència del tipus que sigui.

Doncs bé, per donar resposta a les meves inquietuds, des del nord d’Europa han creat aquesta meravella de 4 capítols: Ølhunden Berit o A better man.

La idea de partida és justament la que explicava al principi: un home que escampa odi des de l’anonimat digital, impunement i sense vergonya. I el seu perfil, el que també ens podem imaginar: home de mitjana edat, solter, misògin i sense vida social. Fins aquí, el de sempre.

La cosa és posa interessant quan resulta que el desemmascaren en ple prime time a la televisió i, per protegir-se, paradoxalment acaba assumint una identitat femenina. I clar, des del punt de vista de dona, la realitat li fa un tomb de cent-vuitanta graus que, de cop, el fa reflexionar.

Dit així podria semblar una simple sàtira fàcil, però la sèrie no es queda en la superfície. El que realment ens acaba ensenyant és el malestar que hi ha a sota la pell d’aquesta gent: la frustració enquistada, la solitud que es transforma en ràbia i aquesta masculinitat ferida que troba refugi —i altaveu— en comunitats virtuals. I que potser, en alguns casos —no sé si en tots— es pot reconduir.

El to és incòmode, sovint sec, amb un humor fosc i amb certa tendresa. Hi ha escenes que es fan difícils de mirar, no per explícites sinó per la plantofada de realitat que signifiquen. La sensació constant és que la sèrie et col·loca davant d’un mirall poc amable, d’un present que se’ns escapa de les mans. I és que retrata els perills del món digital, i de com, en alguns casos, aquest s’acaba transformant en un lloc ple de ressentiment que pot créixer sense friccions, en el qual la identitat es distorsiona, i en el qual la frontera entre persona i personatge es va diluint fins a tornar-se realment perillosa.

No vull explicar-ne més detalls perquè el desenllaç el trobo superb i s’ha de veure sense condicionants, però ja avanço que, en certa manera respon la pregunta que em feia al principi. I potser ho fa de forma ingènua o innocent —naïf—, però ho fa bonic, que sempre s’agraeix quan es toquen temes tan delicats com aquest.

Ølhunden Berit —Un home millor o A better man— es pot veure a Filmin.