Revisar clàssics del cinema d’aventures és un exercici que faig de tant en tant, i és per això que Indiana Jones i l’última croada probablement sigui la pel·lícula que dec haver vist més vegades en tota la meva vida. I és clar, els números quadren i les conclusions també, perquè no hi ha dubte que és una de les grans pel·lícules d’aventures de la història del cinema popular, i no només perquè ho digui jo.

El pròleg ja sap construir el mite fins i tot abans de mostrar-nos el protagonista en edat adulta, la versió jove del qual ja respira ritme, carisma i sentit de l’espectacle. Un cop fa el salt temporal necessari per fer aparèixer en Harrison Ford, la pel·lícula ja ha deixat clar que sap perfectament quin tipus d’heroi vol oferir: un aventurer icònic, sí, però també vulnerable, tossut i profundament humà. Perquè el que realment sosté el personatge és aquesta combinació d’instint, intel·ligència, improvisació i temeritat que també hem acabat associant a l’actor que l’interpreta, més enllà del barret, el fuet i la presència magnètica, que són només la part visible de l’iceberg.

El film encadena persecucions, enigmes, trampes i escenaris mítics amb una fluïdesa gairebé coreogràfica, i és que les coves subterrànies, els castells centreuropeus, els temples ocults i l’ombra persistent del nazisme construeixen un imaginari d’aventura clàssica que continua funcionant dècades després.

El gran encert d’aquesta tercera entrega, tanmateix, acaba sent aquest vessant més íntim que significa la relació pare-fill, i la incorporació d’en Sean Connery com a Henry Jones sènior transforma la pel·lícula en alguna cosa més que una cursa d’obstacles exòtics. El xoc constant entre l’erudició obsessiva del pare i l’acció impulsiva del fill genera un contrast deliciós, ple de diàlegs afilats i humor elegant; i tot això no és només un recurs còmic —que també—, sinó que més aviat es tracta d’un conflicte emocional sobre expectatives, distància afectiva i reconciliació.

La pel·lícula entén que l’aventura necessita anar agafant aire, i és aleshores que alterna tensió i comèdia amb una precisió gairebé musical. I quan arriba el tram final abraça sense complexos un to més solemne, de llegenda mística, com si retornés a l’arrel dels relats artúrics i dels mites medievals.

També hi ha una virtut que sovint s’oblida: L’Indiana Jones no és cap superheroi. L’atonyinen, s’equivoca, pren males decisions, no calcula correctament les conseqüències dels seus actes i més d’una vegada actua des de la por, i aquesta manera de fer que tan el caracteritza és la que el manté proper, creïble i, en última instància, estimable.

D’altra banda, cal destacar la direcció de l’Steven Spielberg, que sap combinar ofici clàssic i sentit lúdic de l’espectacle com ningú altre, amb una naturalitat envejable. Tot funciona sense artificis: el ritme, l’escala dramàtica, la construcció visual i la relació entre personatges.

Això sí, tot i ser una pel·lícula que és referent en moltes coses, val la pena mirar-la amb ulls actuals pel que fa al paper que hi tenen les dones. En aquest cas, el personatge de l’Elsa introdueix ambició, intel·ligència i una ambigüitat moral interessant dins d’un univers tradicionalment masculí, però alhora queda parcialment atrapat en els codis clàssics del gènere: musa enigmàtica, interès romàntic i catalitzador de conflictes. No és un rol menor ni pla —té iniciativa i pes narratiu—, però sí representatiu d’una època en què l’aventura generalista encara orbitava clarament al voltant de l’heroi masculí. Vista avui, la pel·lícula funciona millor quan la presència de l’Elsa tensiona el relat, i no pas quan reforça certs tòpics que fan vergonya aliena.

I per acabar, simplement voldria fer palesa la sensació que tenia jo de petit un cop la pel·lícula arribava al final, mentre, de fons, sonava la tonada tan mítica que caracteritza aquesta saga. I és que, un cop vista i viscuda, sempre em quedava aquella sensació tan emocionant de saber que, probablement, arreu del món, encara hi ha enigmes esperant a ser resolts i tresors a ser descoberts. I qui em deia a mi que no acabaria sent-ne jo mateix el descobridor?

No ho sé, potser encara hi soc a temps.