Al calaix on guardo els escrits –acabats o no– que vaig acumulant al llarg dels anys hi tinc dues novel·les inacabades els arguments de les quals tenen el mateix punt de partida: la superpoblació de la terra. Un fet que no se’ns ha de fer estrany tenint en compte la tendència que portem com a espècie, multiplicant-nos sense parar i mostrant un menyspreu absolut per a la vida que ens envolta.
No sé si el moment que ens ha tocat viure s’ha de catalogar com a bo o com a dolent –suposo que és el que ens ha tocat i punt–, però és curiós –o fins i tot pervers– que dels més de 200.000 anys que fa que l’ésser humà habita la Terra ens hagi tocat representar-lo just en el moment crític de la seva existència. No vull ser fatalista perquè encara tinc l’esperança que ens en sortim, però només cal veure el vídeo que adjunto per entendre que portem dos-cents anys jugant amb foc. I la flama és cada cop més intensa.
