Ressenya de Una mare, de l’Alejandro Palomas

A principis d’estiu la meva mare em va regalar un llibre amb dedicatòria incorporada. Sí, me’l va dedicar ella; a la família tenim aquests hàbits. Entre altres coses em deia que no entenia perquè havia trigat tant a llegir-lo, i que creia que a mi també m’agradaria. Pensava que, igual que ella, probablement em reconeixeria en els protagonistes. I la veritat és que ho va encertar de ple. I de fet potser es va quedar curta, perquè un dels trets més destacables de “Una mare”, d’Alejandro Palomas, és que m’he acabat identificant en la major part dels personatges que conformen la seva història. En la mare, en el fill, però també en les germanes i l’oncle, i això de sentir-te proper a tants personatges alhora és especial i fa que tot allò que els passa com a família ho visquis més intensament.

La novel·la narra el que passa durant un sopar de Cap d’Any el qual l’Amalia, una mare gran, acabada de divorciar, comparteix amb els seus: el germà, les dues filles, el fill i una jove. I tot es concentra durant aquest àpat, en una taula parada per sopar però plena de records, secrets i emocions a flor de pell. I el que hi passa i s’hi explica és la vida d’una família que podria ser la de qualsevol de nosaltres, una vida plena de blancs i de negres, de plors i de rialles, de crits i de suport incondicional.

La història l’explica en Fer, el fill petit, el qual ens va descobrint, poc a poc, detalls vitals de les seves germanes, de la parella d’una d’elles i del tiet Eduardo, però per sobre de tot, de l’Amalia, la seva mare: despistada, divertida, tendra i valenta. Una dona amb les seves manies, però totalment entregada als seus fills, al seu gos i a tothom del seu entorn. Tanmateix, la dona ve d’on ve, i de vegades els fa perdre la paciència perquè es fa gran i té una manera de fer i de pensar molt especial. Encara que això no és excusa perquè igualment faci el paper de pilar de la família, la peça que els uneix a tots i que els permet tirar endavant.

Cal remarcar que la història està plena de moments surrealistes, que et fan esclatar de riure però que de sobte et deixen amb un nus a la gola, i és molt intensa, plena de personatges i instants entranyables. I quan te l’acabes… ai, quan te l’acabes. Quan te l’acabes et queda la sensació d’haver viscut la nit de Cap d’Any amb ells, i que l’Amalia, una mica, és com la teva mare.

Gràcies mama, gràcies Amalia. I gràcies, Alejandro!

Una mare, de l’Alejandro Palomas, l’ha publicat Grup62