Ressenya de Somiàvem una illa, d’en Roc Casagran

Si no vaig errat diria que he llegit pràcticament tot el que ha escrit en Roc Casagran (Sabadell, 1980). De fet, això d’arrasar l’obra sencera d’un autor o autora del qual en devoro el primer llibre que en llegeixo no és el primer cop que em passa. En aquest cas, la culpable és l’Ara que estem junts, una novel·la que en el seu moment em va entusiasmar i que va provocar que volgués llegir tot el que l’autor havia escrit fins aleshores. És per això que, després d’haver esperat vuit anys des que es va publicar la seva última obra —L’amor fora de mapa— les expectatives estaven pels núvols. És curiós perquè amb en Pep Puig m’havia passat exactament el mateix. I en tots dos casos els autors van acabar guanyant el Premi Sant Jordi després de vuit anys sense haver publicat res.

Somiàvem una illa, la novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi 2024, no és altra cosa que una carta que la Carla, una noia que voreja els quaranta i està en plena crisi existencial, escriu a l’Òscar, la seva parella. És una carta llarga, complexa, honesta i que constantment utilitza la història de vuit illes remotes per lligar tot allò que hi exposa. Sorprèn que l’autor —un home— hagi decidit fer que la protagonista sigui una dona, per la dificultat que això comporta. Fent una mica de recerca per internet, però, veig que en general les dones no hi han vist cap pega, en això. De fet, el propi jurat del premi sembla ser que van donar per fet que l’obra l’havia escrit una dona. Jo, sincerament, tampoc hauria sabut descobrir-ho.

I tornant al tema: la Carla està completament enfonsada; se li ha mort la mare, ha perdut una amistat molt especial i el seu cos l’avisa que alguna cosa no va a l’hora. I tot això entre altres tràngols que no cal especificar perquè seria aixafar-vos la guitarra. En tals circumstàncies, la noia passa revista a la seva vida i reflexiona sobre el seu paper de mare —té dos fills— i de parella, i ho fa utilitzant històries reals relacionades amb illes remotes del nostre món que li serveixen per iniciar i tractar certs temes i per dotar els seus neguits d’una lectura més global. Així doncs, la Carla explica al seu marit tot el que l’angoixa i la fa patir, però alhora reclama que certes qüestions que considera de vital importància per a la supervivència de la societat tinguin el ressò que els pertoca, com poden ser la pèrdua d’identitat, l’extinció de les llengües minoritàries o l’impacte del turisme massiu, entre d’altres. Tot plegat, sense deixar de ser una indagació valenta i sensible sobre els vincles humans i familiars, temes que també ens interpel·len directament.

Pel que fa a l’escriptura que utilitza en Roc simplement dir que és excelsa. De fet és el que adoro més d’aquest autor, i m’encanta dubtar de si estic llegint prosa o més aviat poesia. És una escriptura rica, sensible, intensa, juganera… com els temes que tracta, és evident. I amb un resultat més que satisfactori.

I no cal dir res més: llegiu en Roc i visiteu les seves illes. Estan habitades però per la millor gent.

Somiàvem una illa, d’en Roc Casagran, l’ha publicat Univers.