Ressenya de Manual de supervivència, d’en Jordi Dausà
Tal com indica el text de la contraportada, en Matt és un jove que sobreviu servint copes en un local d’espectacles eròtics, provant medicaments en un laboratori i fent donacions a un banc de semen. Comparteix un pis precari amb en Xavi, un quinqui obsessionat en convertir-se en una celebritat, i amb en Borja, un informàtic de casa bona que viu aïllat del món. Un dia coneixen la Lara, que els ofereix diners a canvi de participar en un negoci insensat.
Amb aquesta presentació breu, clara i directa del “Manual de supervivència”, l’òpera prima d’en Jordi Dausà Mascort, en podríem tenir prou, per fer-nos-en una idea; o sense haver d’afegir gaire cosa més, perquè l’atractiu de l’argument i els ingredients que el conformen és més que evident. Tanmateix, hi diré una mica la meva.
En primer lloc vull aclarir que “Manual de supervivència” és una novel·la originalment publicada el 2010 i que el 2022 se’n va fer una reedició en una altra editorial i amb un rentat de cara estilístic, tal com indica l’autor al pròleg de l’última versió. I jo, que m’he les he llegit totes dues —la primera ja fa molts anys—, simplement confirmo que els canvis probablement són la cirereta, però que el text original ja era xixa de la bona.
En Matt és un penjat que encadena feines poc convencionals per sobreviure, i juntament amb els seus dos companys de pis —dos penjats més però amb estils ben diferents— es veu emmerdat en un negoci tan temptador com arriscat: amagar una noia que s’acaba d’escapar d’una secta. I amb aquest punt de partida l’autor retrata unes vides i uns escenaris foscos i sòrdids, de vides perdudes o que pengen d’un fil, de llocs esperpèntics i comportaments de sonat. I tot plegat, amb un text carregat de tensió i crítica social.
La meva devoció per l’escriptura d’en Jordi continua de pujada, i em fa gràcia retrobar-me amb un Jordi iniciàtic que em continuï al·lucinant: el seu joc amb les paraules és afilat, de construccions exquisides, de vocabulari estratosfèric i de frases d’orfebre, i és important deixar-ho clar perquè malgrat que la trama de la novel·la ja és prou atractiva, la manera de narrar-la és el seu gran colofó. I no voldria oblidar-me de detalls que no poden passar per alt i que trobo que acaben de fer-ho tot encara més rodó: les recomanacions recurrents en format de manual de supervivència, les descripcions gairebé malaltisses de medicaments, drogues i altres substàncies diverses, les referències constants a filòsofs o religions i que les relacioni amb un context aparentment incompatible, i la música, m’encanta el paper de la música. I el final: quin final tan perfecte i tan adequat per a uns personatges que sembla que aspirin al premi de perdedors de l’any amb tota la intenció del món.
I res més. Simplement, i com sempre que parlo sobre l’obra d’en Jordi: no foteu el burro i feu el favor de llegir en Dausà.
