Acabo l’any a batzegades i trasbalsat, però agraït pel remat final perpetrat per en Jordi Cervera, que ha ressenyat Camí de Cendres al Reus Digital: https://reusdigital.cat/noticies/cultura/dos-punts/caminant-camins-de-cendres
Gràcies, Jordi! Molt agraït!
Molt bon any a tothom!!!
Col·loco l’escrit aquí per si de cas:
Biel Cussó (Barcelona 1979) va debutar l’any 2012 amb Mindrä, una història d’aventures. El 2017 es va endur el premi Memorial Agustí Vehí de Tiana amb A sang freda i ara consolida amb nota la seva ruta negra amb aquest Camí de cendres que ha publicat Pagès amb el número 23 de la col·lecció Lo Marraco Negre.
Victor Leighton és un home de setanta anys que es disposa a explicar la seva vida amb l’objectiu de retrobar-se amb la seva filla. A partir d’aquest punt, qualsevol cosa que s’explica pot acabar sent un espòiler innecessària, així millor deixar-ho i centrar-se en allò que envolta la història.
Cussó té una manera de narrar aspra, dura, com la terra per on discorre la història que explica. És poc amic de les frivolitats, de les concessions, gratuïtes, de les marrades innecessàries i per això el resultat final és directe i sense embolics. En aquest cas assumeix el risc gens banal de començar la història per l’epíleg i així, arrenca la narració fent-la surar durant els últims dies de vida de Leighton. A partir d’allí, fent el camí a la inversa, anem coneixent detalls del present que es barregen amb aquest passat que l’ha portat a ser on és i a ser-hi d’una manera concreta i no de cap altra.
Cussó treballa el temps i els sentiments amb efectivitat i el resultat que ofereix és un relat que inspecciona els racons de l’ànima humana, la solitud, la culpa, la venjança, la ràbia, la desesperança, la tristesa que es van acumulant i succeint a intervals irregulars, ajudant-nos a construir les essències íntimes del protagonista.
Decideix, al cap de molt temps, encarar-se amb el passat i aquest punt és el catalitzador que el porta a actuar contra la lògica, en un intent desesperar de posar ordre en una vida desballestada encara que només sigui durant els instants finals. Cussó gestiona tots els sentiments i totes les accions alternar-los amb habilitat, fent que la història llisqui com si ho fes damunt les planúries gelades que construeixen el paisatge de fons que serveix també per accentuar aquesta sensació global d’abandó, de solitud, de desempara.
El Biel ens enfronta a un personatge al límit, com un d’aquells protagonistes de les antigues pel·lícules en blanc i negre de l’Oest americà. Homes de principis ferms, bons o dolents, això és igual, però plenament conseqüents amb ells i disposats a dur-los fins a les últimes fronteres, passi el que passi, encara que el propòsit impliqui posar-se en risc o fins i tot morir. I sí, tots tenen un enemic a qui enfrontar-se, però l’autèntic contrincant el porten a dins, vagin o vagin s’hauran d’enfrontar amb els seus propis fantasmes i acabar tenint-hi un cara a cara intens i radical. I Victor Leighton no és una excepció, és un llop solitari que també remena el pòsit dels seus malsons per desvelar els misteris i apaivagar la remor indestructible de la consciència.
