La setmana passada vaig rebre una trucada d’aquestes que literalment et fan replantejar la vida. A l’altre costat del fil, un home de veu imponent però servicial em demanava consell i pressupost per tirar endavant un projecte de dimensions colossals. El client final, una filial d’una gran corporació internacional, estava molt interessat a iniciar un procés de catalogació de tot allò que ens envolta. I quan dic tot, vull dir tot. La meva primera reacció va ser escoltar-lo mantenint la calma però aclaparat per tot allò que m’explicava, i el que està clar és que l’home sabia de què parlava, o ho feia de tal manera que el meu cervell ho interpretava de la millor manera. I li vaig seguir el fil, i vam quedar que ens llegiríem i analitzaríem un document que m’enviaria per correu electrònic un cop acabada la conversa telefònica. I així ho va fer ell i així ho vam fer nosaltres.
El projecte, a grosso modo, és una rèplica de la realitat. Així, tal qual. Una mena de fotocòpia de tot el que sentim, utilitzant el terme sentir en el seu significat més ampli. I és que el document, de més de mil pàgines, especifica que com a empresa especialitzada en Realitat Virtual, la nostra funció és la de catalogar-ho absolutament tot. De catalogar-ho i recrear-ho en una mena de Matrix-fotocòpia amb una fidelitat absoluta. Així doncs, el pi l’hem de recrear en 3D, i no només amb un detall extremament gran, sinó que n’hem de saber captar la forma, el tacte, el pes, l’olor, la dansa i la vida que flueix dintre seu. O el llop, del qual n’hem de catalogar i reproduir, entre altres coses, la finor del pelatge o l’elegància de la seva presència. I l’udol, hem de saber-ne captar els matisos i saber-los replicar sense marge per a l’error. De la pera, n’hem de saber extreure el físic, però també el perfum i la suculència del seu gust, i així anant-hi anant, passant pel cotxe de model específic, el fanal típic de la ciutat de Londres o qualsevol pintura del Renaixement. I és que a part d’objectes que poden ser merament quotidians, música, dansa o literatura, el document especifica que també hem de catalogar sentiments. La tristesa per la mort d’una mare, la felicitat de veure néixer un fill, o la ràbia per les injustícies del món. I aquí és on la cosa es posa realment interessant, perquè com tots sabem, cadascú veu el món a la seva manera, i la pèrdua d’un ésser estimat, sigui quina sigui, no la pateixes igual tu que un taxista de Beirut o un Grizzly canadenc.
Al final, i tal com us podeu imaginar, el pressupost surt per un ull de la cara, i tenint en compte la nostra capacitat de múscul com a empresa, el desenvolupament s’allargaria durant quatre-cents vint-i-tres anys i dos mesos. Aquest, però, no és el problema, perquè com tots sabem, els empresaris d’avui en dia —els que saben què és el millor per al seu negoci, em refereixo— ja no són tan reticents a preuar la qualitat per sobre la rapidesa, i en aquest sentit ens hem acabat posant d’acord. El problema és un altre, i que va molt més enllà de preus, temps de desenvolupament o minúcies de modelatge o reproducció, i és que el projecte inclou reproduir la indecència de la fam, el terror de la guerra o el feixisme, i per aquí no passem. Cal replicar errors garrafals de la humanitat en aquesta fotocòpia que pretén salvaguardar el nostre passat? O més aviat hem de combatre’ls? I aquí hem discutit aferrissadament, i malauradament he de dir que no hem pogut encaixar de mans per tancar el tracte. De fet, tot i les bones paraules que ens han dedicat en tot moment, els hem engegat a dida, perquè hi ha coses que no es poden tolerar, i que amb una mica de decència col·lectiva podríem frenar del tot. I ens hem quedat sense l’encàrrec més gran de la història, sense un projecte que hauria donat feina a unes quantes generacions de la nostra família, però que per dignitat hem sabut aturar de soca-rel. Malgrat tot això, tenim la certesa que, si no som nosaltres, serà una altra empresa la que el durà a terme, i aleshores només espero que sigui qui sigui que se n’encarregui faci mans i mànigues per fer petits canvis que girin la truita a molts dels mals del món, i que siguem capaços entre tots de seguir-ne l’exemple a la realitat. Perquè el feixisme ni se l’abraça ni se’l tolera ni se’l mira d’igual a igual.
No, el feixisme se’l combat.
