Quan em penjo la guitarra al coll, tot el cos se m’estremeix. Els braços, esvalotats, frisen per col·locar-se en posició i es mouen a càmera lenta. Els dits, tremolosos, esperen el seu moment encara amb més deler. Aquests últims, quan entren en contacte amb el mànec i les cordes de l’instrument, però, es desfan de plaer. Els de la mà esquerra, amb una entrega absoluta, comencen a digitar notes sense parar, i els de la dreta es conformen en dur la cadència. Però quina cadència!
Dret al bell mig de la sala que fa tan sols una setmana que he estrenat, dono un cop d’ull al meu voltant. Deixo de tocar. Calibro el Mesa Boogie i faig proves de veu. Quina tralla. Sona tan fort i tan bé que em veig capaç de tocar en qualsevol escenari per imponent que sigui. I tot sol, fins i tot. Davant de dues-centes mil persones esbojarrades, si cal. O mig milió, per què no.
Configuro l’equip perquè comenci a reproduir un arxiu d’àudio que m’acompanyarà, també a tot drap. Són setze pistes de baixos, violins i bateries que faran de l’experiència un moment màgic i embriagador. Sona el metrònom. Quatre temps de marge i em deixo anar.
Els primers instants de cançó els visc intensament, són dos minuts durant els quals la guitarra distorsionada pren completament el protagonisme i dialoga amb els instruments enllaunats que sonen pels altaveus, com si volgués flirtejar-hi sense fer concessions, sobretot amb el violí. La vivesa i la contundència dels acords em fan sentir lliure, i saber-me intèrpret de cadascuna de les notes, invencible. La sala s’omple d’energia, de poder, de vida, i just a l’instant que activo les cordes vocals per pronunciar la primera estrofa, les primeres llàgrimes em cauen galtes avall, fogoses, imparables i plenes de ràbia.
Interpreto Owen Meaney, de Lagwagon, i la canto exclusivament pensant en tu, Xavier Pujol.
Uncertainty
A foundation built on nothing I could see
Secure in your immaculate perception
The last resort I ever thought I’d exercise
Now, all that I have to stand on
Grieving from a different point of view
I learned it’s meaning from you
In life and death
And continue
…But faith is just a
Silent tribute
Mine is just a desperate act
Give him back
I owe him
Throw me a line, I’ll suspend my disbelief
And concede
Following your lead
Faithfully
I’m led into this concession with hope and doubt
A seemingly futile gesture
Faith is just a silent tribute
Mine is just a desperate act
Holding on
It’s just this desperation that
takes me home
L’última estrofa aconsegueixo cantar-la de miracle, i tot seguit em poso a plorar desconsoladament sense deixar de tocar la guitarra, donant-ho tot. El final, apoteòsic, l’interpreto amarat de llàgrimes, i aconsegueixo el clímax uns segons abans que la cançó s’acabi de cop. I aleshores es fa silenci, un silenci absolut que remata l’obra i la fa encara més punyent i mordaç. Em quedo completament paralitzat durant ben bé un parell de minuts, i tot seguit, després de recuperar el ritme habitual de respiració, em disposo a donar el xou per acabat. Entre sanglots i panteixant, em trec la Paul Reed Smith de color blau. M’ajupo, l’acaricio per agrair-li el moment, i la col·loco al seu lloc, penjada a la paret al costat de les altres dues guitarres que hi tinc: una Gibson SG i una Fender Stratocaster, totes dues de color negre. Al llarg dels últims quinze anys, aquesta és la cançó —amb diferència— que, tot sol, he interpretat més vegades, i no tinc cap problema a assumir que probablement hi estic obsessionat.
Des que en Xavi va morir en aquell accident de moto tan desafortunat que el destí va voler col·locar a la nit abans del meu casament, la cançó en qüestió m’acompanya nit i dia. L’havíem escoltat junts tantes vegades…
Tremolós, apago l’amplificador i l’aparell reproductor de música, aparto el micròfon del mig de la sala i m’acosto al gran finestral. El cel estrellat m’observa impertèrrit. La immensitat de l’univers és testimoni directe del meu moment baix. Per molt que li canti cada dia, que li escrigui cada dia, que li parli cada dia, en Xavi no tornarà mai més. Però no ho puc evitar, és superior a mi. Fa quinze anys que va marxar i encara no he pogut entendre el perquè. Ni he pogut, ni he volgut.
Observo els estels amb la mirada recoberta d’una tristesa enquistada, freda i distant. Tinc l’esperança que un d’aquests punts brillants sigui ell. M’encanta creure-ho. Així, sabria com l’enyoro. De fet, des que soc aquí, de tant en tant surto a fora i hi parlo sense embuts, donant per fet que em sent i m’escolta, encara que sigui incapaç de veure’l. D’alguna manera en noto la presència, i això em reconforta. Per què, si no, vaig voler venir? Justament aquest era el meu únic objectiu.
M’aparto de la finestra i passo pel lavabo a rentar-me la cara. M’eixugo i aixeco el cap per mirar-me al mirall. Els cabells i la barba blanca, les arrugues, el rostre gastat, el posat ferri… els anys passen i la motxilla cada cop és més grossa.
Em canvio de roba i em disposo a sortir. Tinc ganes de treure el nas per fora. M’estic una bona estona, per vestir-me, i mentre ho faig, faig recompte de tot allò que més tard vull deixar per escrit perquè no se m’oblidi. Tot seguit, travesso un passadís prou ample i prou llarg per poder-hi fer una bona cursa, i em planto davant de l’accés principal de la casa. Apago els llums i activo el mecanisme d’obertura de les portes. Abans, però, m’he col·locat el vestit espacial —amb casc inclòs— i m’he assegurat de seguir, fil per randa, el protocol de seguretat.
A fora, el paisatge sembla un fotograma en blanc i negre extret de qualsevol pel·lícula de ciència-ficció. Camino a poc a poc, seguint les passes marcades sobre la sorra grisa que es van acumulant amb el pas dels dies. Si m’hagués de guiar per la quantitat de petjades que hi ha davant de l’habitacle, diria que hi vivim una bona multitud, aquí. Però no, són totes meves. Que jo sàpiga, encara hi visc sol. Aquí, les conseqüències de qualsevol moviment, per ínfim que sembli, són descomunals. Queden impreses de per vida, marcades a ferro roent.
Avanço fins a la part superior d’un petit monticle que queda tallat, a la cara oposada, per un penya-segat imponent. Allà, m’aturo, m’asseguro de no fer cap pas en fals i observo el cel. La vista és d’una bellesa excepcional, fins al punt que intimida i em fa sentir petit, part d’una realitat que els humans no tinc clar que siguem capaços d’entendre mai. La immensitat de l’univers és aclaparadora.
Davant meu adverteixo milers d’estrelles, totes elles dispersades sobre un llenç completament negre que encara afegeix més misteri i espectacularitat a l’escena. Girant el cos cap a l’esquerra, i com si fos un record constant de la meva pròpia existència, hi copso el planeta blau, la llar de la humanitat. La Terra.
El cor se m’accelera. Allà dalt, lluny, hi ha casa meva. En aquella esfera enorme i de bellesa i presència incomparables, hi ha tot allò que estimo. Tot menys en Xavi, que aquí, en plena superfície lunar, sento més a prop que mai.
