Porto 36 hores de lluita aferrissada, frec a frec, amb un hacker vietnamita; un malalt torracollons que ens deu haver agafat mania i que ha decidit amargar-nos l’existència. La pugna ha sigut de pel·lícula, però prefereixo no entrar en detalls. Això sí, finalment sembla que l’he vençut.
Tinc el cos entumit i ja no sé ni demostrar l’alegria que es mereix un moment com aquest, però sí que tinc prou energia per sortir de casa per esbargir-me. Travesso el carrer i pujo muntanya amunt, pel dret, sense miraments, deixant-me portar per l’instint assassí que ha aflorat dins meu al llarg de l’últim dia i mig. Dalt d’un petit turó, m’assec sobre un roc i observo el paisatge que m’envolta. Boscos i volcans. Alenteixo el ritme de respiració i soc conscient de la piuladissa d’un teuladí i del brunzit dels abellots. Començo a relaxar-me. Anem bé.
De sobte, sento algú que somica entre la bardissa. Em giro. No veig res. Però tinc l’animaló trist a tocar. No sé si sap que soc allà, però intensifica la seva queixa fins al punt que m’obliga a posar-me dret i a acostar-m’hi. No el sé veure, soc incapaç de trobar-lo. Em preocupa de debò. Torno a seure sobre la roca, i començo a imaginar-nos compartint neguits. Seria bonic; molt bonic. La bestiola potser m’explicaria que se sent sola, o que un humà desconsiderat l’ha espantat amb tota la intenció del món. O potser tot plegat seria cosa d’un exèrcit de puces insuportables. Jo, a ella, li explicaria tots els ets i uts de la pugna que he mantingut amb el hacker vietnamita, i potser fins i tot rebria consell per part seva. O potser es faria un fart de riure; o de plorar. Però si d’una cosa puc estar segur, és que el seu diagnòstic seria clar, contundent i del tot cert: els humans estan sonats. Completament bojos. Com diria l’Obèlix: ils sont fous, ces Romains!
Finalment, l’he deixat de sentir. Res, ni rastre; i capficat, he tornat cap a casa. Potser ha trobat la seva pròpia poció màgica per superar el tràngol, els detalls del qual mai coneixeré. Mig decebut torno a ser davant de l’ordinador, però a diferència de fa tan sols mitja hora, somric. He batut el vietnamita i he fet un amic nou. Misteriós, però amic, al capdavall. El primer espero perdre’l de vista per sempre més. El segon, tinc l’esperança de tornar-hi a coincidir aviat. Ara ja ens coneixem i ja no valen les excuses.
