M’encanta anar de concerts amb el meu fill gran. Ho adoro! Són moments impagables que recordaré amb orgull i tendresa tota la vida. Ho vam començar a fer fa uns mesos, primer en hores raonables i ara ja sense límits –però amb conseqüències evidents– en horaris més “adults”. L’últim cop: dissabte a la nit. Vam aprofitar que el senyor Manel Guerrero tocava al Col·leccionista i tots dos ens vam equipar amb roba de concert i, apa, mig carrer avall i cap a gaudir.
Les prèvies dels concerts amb el Roger tenen el seu què. M’etziba desenes de preguntes de cop, sempre amb la intenció de saber més coses sobre el que veurem o sentirem al cap d’uns minuts. Va equipat amb un d’aquests auriculars de paleta perquè si hi ha molta canya sonora no li afecti l’oïda, i una d’aquestes preguntes inicials sempre fa referència a si se les podrà treure o no. Avui sí, per sort. Riu feliç.
Em demano una Voll Damm i fem petar la xerrada sempre pendents d’un sonòmetre que penja sobre la barra. Li explico que serveix per mesurar la “quantitat” de so i així evitar molestar els veïns.
–Mira, papa! Marca 80! I si arriba a 100? Tancarien el bar? –No puc evitar somriure mentre li dono alguna explicació mig-vàlida tècnicament.
A un quart d’onze, quan sembla que ja hi ha prou gent, el Manel –l’artista–, es penja la guitarra i encén la mitja dotzena de pedals que l’acompanyen. El Roger i jo ens col·loquem estratègicament a primera fila. I comença a tocar. I ens quedem flipats. Sobretot el petit. El Manel fa servir el looper per doblar-se, triplicar-se o multiplicar-se per quatre, i en qüestió de segons un sol músic sona com una banda sencera –fins i tot amb percussió–, i això, què voleu que us digui, si l’artista en qüestió ho sap fer bé, impressiona molt.
El Manel presenta el seu segon EP en solitari i toca cançons de tots dos discos (Els EPs són First i Comets) i entre temes propis toca versions de Beatles, Leonard Cohen, John Lennon, Elliott Smith, Bob Marley i fins i tot ABBA! Tot perfectament estudiat i unificat, i amb una precisió i entrega admirables. Ah, i sense deixar de donar explicacions de per què toca una versió de Fulanito o perquè en toca una de Menganito.
El Roger s’ho mira fascinat i jo el miro a ell, feliç de viure-ho al seu costat. El problema d’aquest l’horari, però, és que el nen, finalment, no pot més, i a mitja actuació no tinc més remei que pujar-lo a casa. Abans de sortir del bar, saludo l’Edu amb presses i enfilem carrer amunt. I al cap de cinc minuts torno a estar assegut al mateix tamboret, vibrant fins al final. L’actuació ha sigut magnífica. El Manel ha estat pletòric. El saludo, el felicito i m’oblido de comprar-li el CD. Les presses, collons! En el següent concert n’hi compraré dos! Un el regalaré a algú. Perquè sí, perquè la música del Manel és un molt bon regal!
Felicitats, nano! Això que fas és molt bonic i té un mèrit brutal. Ja tens dos fans que no et perdrem la pista! Fins a la propera!
Web de l’artista: https://manelguerrero.com/