El dia que va morir David Bowie

Per Sant Jordi vaig escriure una reflexió bastant matussera amb la que volia explicar la sensació estranya que tenia després de descobrir que molts dels llibres que llegeixo estan escrits per autors de la meva quinta. Vaja, era una manera simpàtica de recomanar llibres per la diada mentre feia clara al·lusió al fet obvi que el temps passa per a tothom. Doncs bé, torno de vacances, em dirigeixo a la meva llibreria de referència i em faig amb una novetat: el dia que va morir David Bowie, una novel·la del senyor Sebastià Portell Clar. Començo a llegir i no paro. Pura poesia. I el nano té 23 anys! És aleshores que m’adono que a la reflexió que vaig escriure a l’abril em vaig quedar curt. Algú pot prémer el botó de pausa, si us plau? O almenys el de càmera lenta!