Aquesta setmana m’he ventilat Adolescence, la sèrie anglesa que últimament està en boca de tothom, i puc assegurar que no és una d’aquelles sèries feta per passar l’estona i poca cosa més. T’absorbeix des del primer minut, això sí, però ho fa perquè t’encasta una realitat incòmoda a la cara; i ho fa a través de quatre capítols rodats en pla seqüència que t’endinsen en el malson d’una família corrent. Un malson que va lligat a temes que ens toquen de ben a prop: adolescència, xarxes socials i violència.
Tot comença quan en Jamie, un nen de 13 anys aparentment normal, és detingut per haver matat una companya de classe. A partir d’aquí, l’espiral emocional és imparable: el xoc dels pares, la mirada perduda d’en Jamie i el retrat d’una societat que no entén la bèstia que ha creat. No hi ha misteri, sinó una gran pregunta: per què?
La sèrie no busca un culpable clar ni recorre a tòpics de pa sucat amb oli. És un drama hiperrealista que qüestiona una part de la realitat dels nostres joves: l’odi present a les xarxes, el ciberassetjament, la cultura incel, la masculinitat tòxica i la incomunicació generacional. El format en pla seqüència, més enllà de ser tècnicament impressionant, et col·loca dins l’escena, enmig del caos, com si fossis part de la història i de les misèries de la societat. I no et distreu, sinó que et permet presenciar vides trencant-se en temps real amb un detall esfereïdor.
El guió és sec, directe i colpidor. No busca la llàgrima fàcil, però el que hi passa és massa proper, massa real. La sèrie no dona respostes, però obliga a fer-se preguntes incòmodes, sobretot a aquelles famílies que tenim adolescents a casa: què fan els nostres fills tancats a l’habitació? Què hi ha darrere d’un vídeo o un xat aparentment innocents?
Les interpretacions que s’hi fan són brillants —menció especial per a un Stephen Graham colpidor i un Owen Cooper sorprenent (és el primer cop a la vida que actua i ho fa de meravella). El capítol 3 és una obra mestra i el nano hi té gran part de responsabilitat.
Adolescence, més enllà d’una sèrie, és un mirall que ens mostra l’abisme emocional i social que tenim davant dels nassos. Fa mal, però és necessari veure-la. Això sí, ens servirà de res? Hi sabrem fer alguna cosa?
