Arribo al despatx, abatut pels fatídics esdeveniments dels últims dies. Encenc l’ordinador i el primer que faig és activar l’Spotify, com cada dia. Mode Shuffle. L’atzar fa que pels auriculars comencin a sonar els primers acords del tema “After you my friend” de LagWagon. De veritat que ha estat casualitat que la primera cançó del dia sigui un tema que he compartit amb tu centenars de vegades? La pell se m’eriça i em cauen dues llàgrimes galtes avall. Miro el telèfon, comprovant que a la pantalla no hi apareix el teu nom: Xavier Pujol. No tinc cap trucada perduda teva, i això que és el que més desitjaria en aquest món: rebre una d’aquelles trucades que formaven part de la rutina diària i que ens servien per posar-nos al dia de temes tan diversos com l’última versió de l’Autocad, la “que te dije”, el teu estat físic immillorable, alguna de les teves propostes macrofestives que sempre s’acabaven duent a terme, o simples xafardejos de portera d’afers d’amics compartits. Vaja, per no oblidar-nos dels teus passatemps canviants, motiu de llargues converses hilarants.
Doncs de trucada no en tinc cap, de teva. Ni en tindré cap més. No sé si ho podré acceptar mai, això. L’última conversa que vam tenir, tanmateix, la conservo dins meu com un tresor. Fins l’última coma, Xavi. Va ser el dia abans del casament –el meu, sí– i estaves preocupat perquè no sabies com arribar a Vallfogona. Vam riure perquè jo començava a posar-me nerviós per l’endemà, i fins i tot vaig tenir temps, en to jocós, de demanar-te que no tornessis tard del concert dels Funktònics perquè patia per si no arribaves a l’hora de la cerimònia. Tot i que vaig expressar la meva preocupació com si fos una broma, no ho era pas. De cap de les maneres volia que et perdessis un moment com aquell, una explosió de joia i felicitat que volia compartir amb tu de totes totes. Hi vas ser present, més que ningú, però no de la manera que hauria desitjat. Mentre l’alcaldessa ens casava et vaig tenir al cap en tot moment i quan ens vam fer el petó amb la Laia em vaig adonar que un dels dies més feliços de la meva vida compartiria espai amb el dia més trist de la meva vida. Una incongruència fatídica, un destí pervers amb el que haurem de conviure, però quin honor recordar-te amb tendresa, amic, en una data tan assenyalada. I vam plorar, tan la Laia com jo, i la major part del centenar de convidats presents devien pensar que era de felicitat. I no anaven errats, no, però sobretot ploràvem per tu, per no poder tenir-te al costat en un moment tan màgic.
Aixeco el cap per sobre la pantalla de l’ordinador. Sona l’última estrofa de la cançó. La vista se m’emboira i et veig. Vas en bicicleta, equipat de dalt a baix com si fossis un ciclista professional, i pedales sobre les onades que pocs metres més endavant es fonen amb la sorra de la platja de Premià. Vas decidit a guanyar i avances metres a una velocitat que em fa difícil poder-te seguir amb la mirada. Sembla que et gires, i amb la mà dreta em saludes amb efusió i un llarg somriure dibuixat al rostre. Se’t veu feliç. Aleshores, t’encares cap a l’esquerra, cap a l’horitzó, cap a alta mar, i és llavors que entenc que te’n vas, que no et veurem mai més. El cel rogenc se t’empassa i abans de perdre’t de vista tinc el temps just per acomiadar-me. No t’oblidaré mai, nano. Mai.
