D’aquí uns quants anys explicaré als meus fills que en Xavi va marxar ben lluny quan ells encara eren massa petits per entendre’n els motius. Els explicaré que va marxar per estar amb la seva mare, a qui feia vint-i-cinc anys que no veia. Els explicaré que va marxar deixant una empremta inesborrable en tots els que el coneixíem, els explicaré que ens va fer feliços i que el seu record encara ens fa somriure. Els explicaré aventures que vam passar junts —que són moltes i divertides— i també els explicaré com n’era, d’alegre i cagadubtes. Els explicaré la capacitat que tenia de fer-nos tornar bojos a tots per aconseguir fer realitat tot els seus plans estrambòtics. Els explicaré que era un geni i un heroi, i un tastaolletes incorregible capaç de fer perdre els estreps al més tranquil i de calmar el més mogut. En definitiva els explicaré que encara que no el puguem veure ell és aquí; que tot i que va marxar, no es va moure. I els nens em miraran estranyats, preguntant-se com pot ser veritat tot el que els estic explicant, i arrufaré el nas, i serà llavors que els explicaré l’única veritat que cal tenir en compte: que va marxar deixant un llegat immens, que tots nosaltres portem a dins una part de la seva essència, i que per sobre de tot em sento orgullós d’haver sigut amic seu i d’haver compartit part de la meva vida amb ell.
Gràcies per tot, Xavi. Sempre amb tu! Espera’ns! #3anys
