Ressenya del Cor del Balneari de la Teresa Sagrera

Ubicada en un temps que ens queda lluny —a principis del segle passat—, la història de la Lola ens trasllada fins a un món antic ple de secrets familiars i arrebossat de canvis socials. La noia, seguint les indicacions de la seva mare recentment difunta, duu una misteriosa capseta de música fins al Balneari Ventura, a Caldes de Montbui. L’objectiu: lliurar-la al seu propietari per mirar de tancar un cercle.

Incís: com m’agrada que les històries tanquin cercles i ho facin de forma gloriosa…

Amb aquesta premissa tan interessant, per argument i per context social, comença “El cor del balneari”, que no és cap altra cosa que l’epíleg d’una història d’amor entre la Violeta i l’Ignasi Ventura, explicat des de la distància temporal que se li permet a la Lola, la filla de la Violeta, que, alhora, viu el moment amb una intensitat sofocadora. La noia, deixant-se dur per una barreja de curiositat i amor, acaba instal·lant-se al balneari per treballar, i allà aprendrà a lluitar per tot allò que anhela però també descobrirà la part més tèrbola del passat de la seva mare i del preludi d’un dels períodes més foscos de la història del país.

«Enclotat a la plaça de la vila, el cap del lleó escopia un crit a borbollons pregant que m’hi atansés. L’olor calenta del baf es barrejava amb l’aire encara fred d’aquell matí d’abril. I jo m’aproximava parsimoniosament a la deu febrosa com qui s’adreça a l’altar de Minerva, amb devoció, esperant l’instant litúrgic de la consagració en què uniria el record del que la mare m’havia explicat tantes vegades amb el present, ara que ella ja no hi era i mai més me’n parlaria.»

La novel·la, dividida en tres parts —situades el 1919, el 1922 i el 1931 respectivament—, ens explica la història de mare i filla, però també la del poble de Caldes i la del país de l’època, i ho fa amb una escriptura exquisida i una bona lliçó d’Història en majúscules. Llegir vivències —reals o mig inventades— d’èpoques llunyanes amb aquesta precisió i saber fer és d’agrair, igual que gaudir de personatges tan carismàtics i que tan bé juguen el seu paper. En definitiva és un escrit que ens narra amb mestria la vida d’aquells anys, i només per això ja val la pena llegir-ne fins l’últim paràgraf, però és que, a més a més, tot el que la Lola viu en pròpia pell —i ens explica amb pèls i senyals—, és d’aquelles cròniques tristes i boniques que, quan te n’adones, ja ets al final i no saps si somriure o plorar. O totes dues coses. I quin final.

Feia temps que no llegia novel·la històrica, i això que me n’havia fet un tip, en el seu moment, i aquest llibre m’ha fet despertar el cuquet un altre cop. Gràcies, Teresa. Gràcies per la feina ben feta i felicitats pel premi que duu de bracet.

*Especial menció al paper del Calderí, un tren que per temes que no venen el cas, em toca d’aprop i que m’ha fet somriure més d’una vegada mentre en llegia els passatges que protagonitza.