Ressenya d’Els fils del mar de la Inés MacPherson

Els fils del mar, de la Inés MacPherson, m’ha agradat tant que m’ha sortit de l’ànima escriure’n una cançó en lloc de fer-ne una ressenya com les habituals. És una novel·la molt especial, difícil d’etiquetar, dura, reivindicativa, fantàstica i ben real alhora, i l’argument de la qual gira al voltant de la figura de la dona i la seva lluita històrica per sobreviure dins d’una societat patriarcal. De debò, no us la perdeu, no hi ha millor lectura per començar l’any.

—

Vers 1
Les onades canten històries tristes, records temorencs de mares que ploren.
De dones privades de cants i delits i de parles antigues que ja ningú entén.

Vers 2
Diuen que et quedis a terra i que arrelis profund, que la mar no és pas nostra, i que està plena d’horrors.
Que les dones som arbres, de terra i de fruit, i que si toques l’escuma, l’ànima se’t mor.

Tornada
Però la mar em crida i canta el meu nom, amb fils d’argent que m’estiren cap al fons.
No són les onades les que em volen captiva, són els murs del poble, la veu d’un món sord.

Vers 3
La cova amaga les veus del passat, noies perdudes, bruixes d’escates i sal.
La mar les vol lliures, el poble és temor, l’aigua és la vida, ja n’hi ha prou d’horror.

Vers 4
No són els monstres els que habiten les aigües, són els silencis, les cordes i el jou.
La mar és la vida, és foc i és sender, i a la terra estèril ens hi pansim sense ser.

Tornada
Perquè la mar em crida i canta el meu nom, fils d’esperança que cusen el món.
Ja no tinc por de l’onatge que em guia, he trencat les cadenes, i soc el meu port.

Tornada
Però la mar em crida i canta el meu nom, amb fils d’argent que m’estiren cap al fons.
No són les onades les que em volen captiva, són els murs del poble, la veu d’un món sord.

—

Els fils del mar, de la Inés MacPherson, l’ha publicat Spècula.