Novembre de 1991
El que em va despertar va ser el gong del rellotge del menjador, però només en vaig sentir els últims cinc repics. Eren les nou en punt del matí, però l’hora la vaig poder intuir pel nivell de claror que entrava per la finestra, una llum desdibuixada i esgrogueïda que ajudava a fer més portable el fred que devia fer fora del llit. Quan vaig ser prou valent per treure el cap per sobre els llençols, vaig notar la fredor de l’ambient a l’instant, i les galtes i el nas se’m van refredar de cop. Em vaig tornar a tapar del tot, deixant que només quatre cabells quedessin fora de la protecció de roba que m’embolcallava. Vaig estar un parell de minuts arraulit, conscienciant-me pel que inevitablement hauria d’acabar fent i, finalment, mentre observava com la meva germana encara dormia com un tronc al llit del costat, em vaig destapar i vaig començar-me a vestir a marxes forçades amb la roba que reposava ben plegada sobre la cadira.
La Guida es va moure i va rondinar una mica, però va seguir dormint com si res; probablement estava somniant. Jo, que ja m’havia vestit i posat les vambes preferides, vaig tirar pel dret, amb l’objectiu clar de fer que tots els preàmbuls necessaris per començar el dia passessin el més ràpid possible. Vaig sortir per la porta, i darrere meu la vaig tornar a tancar amb compte de no fer soroll. Gairebé de puntetes em vaig dirigir fins al lavabo, situat a poques passes cap a la dreta, vaig fer un riu i em vaig rentar. Abans de baixar les escales, vaig passar per davant de l’habitació buida on dormien els meus avis, que ja feia estona que devien estar dempeus. El dormitori del costat, tanmateix, sí que comptava amb inquilins fins una mica més tard, i no eren altres que els meus besavis, en Jaume i la Roseta, que encara dormirien una bona estona més. En passar per davant de la seva porta em va semblar sentir que parlaven i, tot i que no vaig poder entendre què es deien, vaig suposar que es desitjaven bon dia. No vaig poder evitar imaginar-me l’escena, plena d’emotivitat i tendresa.
L’escala ja la vaig baixar corrents, mirant de col·locar les puntes dels peus amb molt de compte a cada graó. Un cop a baix, tot era silenci, i només el tic-tac del rellotge semblava trencar-lo parcialment. Em vaig acostar a la cuina —el llum era encès— i a dins m’hi vaig trobar l’àvia, que es preparava alguna cosa per esmorzar. El meu avi ja feia estona que havia marxat al camp.
La llar de foc espetegava amb força i mantenia la petita estança ben calenta, a més de perfumada amb olor de llenya flamejant. Vaig entrar i vaig rebre una rebuda càlida de la iaia Montse, que em va somriure i em va petonejar mentre mastegava una torrada integral. La dona anava despentinada i embolicada amb una bata d’un rosa pujat, dos detalls als quals jo ja estava avesat però que amb el temps no et deixen de sorprendre sabent com de presumida era.
—Biel, vols que et faci una truita de dos ous? Amb pa amb tomàquet? —em va preguntar, preocupada per la gran dosi d’energia que el meu cos necessitava a primera hora del dia.
—D’acord! Gràcies. —vaig respondre amb la sensació que un entrepà de truita era exactament el que necessitava—. El pa ja me’l tallo jo. De tomàquet n’hi ha aquí o surto a fora a buscar-ne?
—A la nevera n’hi ha un parell. I quan surtis a fora fes el favor d’abrigar-te, que avui fa un fred de por. Em sents?
—D’acord.
La truita me la vaig menjar al costat del foc, assegut en una cadira de fusta que al cap de poc temps acabaria formant part de la pila de llenya per cremar, mentre la meva àvia m’alliçonava sobre la vida a base d’històries de quan ella era petita. Jo l’escoltava completament embadalit, com si fos un nen de quatre anys a qui li expliquen el seu conte preferit cada nit encara que l’hagi escoltat dotzenes de vegades.
—Ta mare també s’hi asseia a esmorzar quan era xica en aquesta cadira. —va dir, de sobte—. Tal com si ho veiés ara.
—Deu ser per instint. S’hi està molt bé, aquí. El besavi bé que s’hi posa sempre, als vespres. —–vaig afegir.
—Ai, sí, fill. El teu besavi ja pot estar content ara, amb tot el que ell i la besàvia han hagut de passar a les seves vides. Encara sort que tot ha sortit una mica bé. —va continuar, mostrant un pèl d’optimisme poc habitual en ella.
Els seus pares —o sigui els meus besavis—, la parella de vellets que feia uns minuts jo mateix havia sentit com se saludaven només obrir els ulls, eren habitualment els protagonistes de totes les històries que la iaia m’explicava vora del foc. Per a mi, aquells instants eren un regal, un present que em quedaria gravat durant tota la vida, inesborrable i impagable, una forma divertida i entranyable de conèixer les vides dels meus avantpassats. Amb ells també hi parlava molt sovint, i m’explicaven coses que per a mi eren pura fantasia, però que en realitat no eren res més que allò que els havia tocat viure molts anys enrere. En definitiva, successos situats en un context que per a mi era tan estrany i llunyà que no vaig poder entendre del tot fins al cap d’un temps.
Aquell matí, vora el foc, mentre esmorzàvem i tots dos esperàvem que el dia acabés d’engegar els motors, la meva àvia em va explicar un d’aquells capítols protagonitzat pel besavi Jaume durant la guerra, que sempre ha tingut un espai reservat en la meva biblioteca de records aliens. La història tenia un rerefons clar, i no era cap altre que la guerra és una maledicció per a tots els que la pateixen, tant pels d’un bàndol com pels de l’altre, siguin quins siguin els motius de la disputa. Tan sols uns pocs en surten beneficiats, i justament no són pas els que són enviats al front a jugar-se la pell.
L’any trenta-vuit, a finals d’estiu, quan l’exèrcit republicà havia perdut la Batalla de l’Ebre feia ben pocs dies i les esperances d’aquell bàndol de guanyar la guerra havien quedat gairebé reduïdes a zero, el meu besavi formava part d’un destacament dels rojos prop de Tarragona. Feia uns quants dies que la distància amb l’enemic cada cop era més curta perquè els Nacionals van avançar amb tot el que tenien per aconseguir el control de Barcelona d’una vegada per totes. Això últim ho aconseguirien al cap de pocs mesos, però abans que això passés, i que acabessin guanyant la Guerra Civil, van haver de patir les habilitats d’escurabosses que el meu besavi ni tan sols sabia que tenia. De fet, havia sigut la fam la que l’havia obligat a actuar d’aquella manera.
Un cop la meva àvia em va tenir situat en el context històric, va començar a relatar que el seu pare, fart que la gana els tingués a tots famèlics i mig malalts, havia entrat en territori enemic per pescar una olla de llenties acabades de coure. L’home s’havia jugat la vida, protegit només per l’obscuritat de la nit, passejant-se per terreny hostil fins que havia arribat directament a la gola del llop. Un cop allà, les ombres l’havien resguardat, i sense deixar-se veure ni tan sols per les rates que es menjaven les sobres dels soldats, l’home havia aconseguit l’olla sencera de llenties que no va dubtar a compartir amb els seus. La gesta havia estat celebrada per tots amb escreix, i aquella nit, tant ell com els seus companys, havien marxat a dormir amb la panxa menys buida que en dies anteriors. No obstant això, l’endemà, la meitat del destacament seria abatut per l’enemic.
Aquella història recordo que em va deixar especialment tocat i capficat. Sempre que a casa es parlava de la mort, sobretot si aquesta afectava algú proper, l’estómac se’m removia d’allò més, però quan es relacionava amb un fet passat de feia més de cinquanta anys, el salt temporal tan gran em permetia percebre aquells esdeveniments horribles com a històries llunyanes que no semblaven haver succeït en realitat. La història de les llenties, tanmateix, no sé ben bé per què, em va deixar cavil·lós una estona, i perplex, vaig entendre que el meu besavi havia hagut de conviure amb tot aquell reguitzell de records horribles durant la resta de la seva vida. Aquell vellet encorbat, que amb el bastó cada matí tot just caminava fins a l’hort i tornava a casa abans que les cames li fallessin i que es passava la resta de dia al costat de la seva dona al quarto de cosir, havia viscut una joventut plena de moments tràgics. Tot i així, era capaç d’oferir-te un somriure convençut cada cop que els seus ulls minúsculs i cansats es creuaven amb els teus. Aquell home havia viscut una guerra en primera persona i havia estat tancat en un camp de concentració durant vuit mesos. Per quins set sous havia hagut de passar per aquella colla de tràngols espantosos? Quina ment tan perversa havia estat capaç de forçar una guerra que deixaria tantes morts i tantes famílies trencades al seu darrere?
Un cop em vaig poder acabar l’entrepà de truita i em vaig haver begut la llet, vaig deixar el plat i el got a la pica i vaig marxar corrents a buscar l’abric. Tenia la panxa queixosa, probablement afectada per l’emotivitat extrema de la història que havia acabat de sentir. Ben abrigat, vaig agafar un grapat d’avellanes que el meu avi sempre deixava pelades sobre la taula petita, me les vaig posar a la butxaca i vaig sortir de casa per la porta de la cuina.
—Fins després, iaia. —vaig dir per acomiadar-me.
—Fins després, fill. No feu maleses! —em va dir ella, sabedora que l’última frase no la complia gairebé mai.
Un cop a l’eixida vaig travessar el pati ombrívol, llarg i estret, vaig passar pel costat dels conills que es queixaven d’alguna cosa i vaig continuar recte fins on l’avi Isidre tenia el Land Rover aparcat, al costat del qual hi guardava les eines i hi mantenia a resguard del fred una muntanya immensa de patates que havia de durar pel consum de tot l’hivern. Més enllà del quatre per quatre de color verd militar i mig atrotinat pel temps vaig obrir la porta de fusta i vaig sortir al carrer.
Feia un fred que pelava.
