Dissabte. 11:00 hores. Port Aventura.
Fem cua a l’Angkor, i mentre amb el Roger i la Laia mantenim una conversa que no recordo, els cinc nois que van darrere nostre discuteixen intensament els detalls d’un partit de futbol que jugaran dilluns. Són molt joves, deuen tenir setze o disset anys, i pel seu accent diria que són de pel centre d’Espanya.
Accedim a l’atracció –uns rais de fusta que avancen per un riu i que van equipats amb pistoles d’aigua per ruixar el contrincant– i comencem a disparar a tort i a dret a lleons, serps i altra fauna de cartró pedra amb la que ens anem creuant. Fins que toca lluitar de debò, contra gent de carn i ossos. És aleshores que ens adonem que el nostre oponent és el grup de cinc adolescents amb qui hem compartit ben bé mitja hora d’espera. No tenim pietat –em sap greu, són les normes i les apliquem al peu de la lletra–, i ells s’enrabien i intenten tornar-s’hi amb poca gràcia. Traumatitzats per la seva falta de punteria es deixen dur per la ràbia i comencen a deixar perles del tipus: Guiris cabrones, os vamos a matar!
Guiris? Cabrones? Os vamos a matar?
Ja us podeu imaginar el que va passar després. Els vam deixar tan xops que de ben segur es perdran el partit de dilluns per culpa d’un refredat. El que no s’atreviran a destacar és que la culpa és d’uns guiris cabrones, i que un d’ells era un nen de sis anys que evidentment va entendre tot el que deien mentre suposadament jugàvem en un parc d’atraccions.
