El primer dia

El primer dia ja m’hi vaig fixar. És cert que sempre he estat molt observador –i tímid– i que la combinació d’ambdues coses m’ha fet agafar l’hàbit d’analitzar profundament les situacions abans d’afrontar-les. I és clar, el primer dia a la universitat no va ser menys i em vaig fer un fart d’observar tothom que m’envoltava. Per sobre de la resta van destacar el més alt, el més gros, el que vestia roba cara, el fumeta, l’alternatiu, el que duia el diari sota el braç i feia veure que el llegia amb posat interessant, i en Xavi. Sí, en Xavi, que se’l podria definir com el més adaptat a la selva. Amb un somriure perpetu instal·lat al rostre i una xerrera inacabable dirigida a qui fos que se li posés al davant –sense distingir tracte entre mestre o company de classe– es va fer amb el cor de la majoria de nosaltres des d’un principi. A mi, personalment, em va seduir des del primer instant i em vaig sentir atret per la seva manera de ser de forma immediata. Com podia ser que algú fos tan extravertit i d’una manera tan poc forçada?