Xavi, bonic, preciós… Tot i que sé del cert que és qüestió de segons que acabi fet un mar de llàgrimes he decidit escriure’t un altre cop. Que pesat, deus pensar; però m’és igual el que pensis, nano, no et faré cas. Avui fa un mes que ens vas deixar i el cor el tinc més encongit ara que llavors; diuen que el temps ho farà més portable, que aprendrem a viure amb la teva absència, però de moment no sembla que hagi de ser així. Sé que d’alguna manera o altra encara hi ets, que formaràs part de tots nosaltres eternament, però el que es fa realment dur és no poder-te tocar, mirar o escoltar, deixar de viure moments màgics que són màgics simplement perquè són moments compartits amb tu o veure com creixen els meus fills i no poder-ho fer amb tu ben a prop, vivint-ho plenament, amb alegria, fent el burro, rient, cridant, plorant, criticant –si cal– com hem fet sempre.
Per mirar de passar aquests mals moments d’una forma una mica més portable aquests dies estem recopilant anècdotes viscudes al teu costat amb una finalitat que encara no desvetllarem. Si ens veiessis, et moriries de riure, o de vergonya! Però et sentiries tan orgullós de nosaltres que només per això ja val la pena tirar endavant un projecte que de ben segur t’encantaria. Veure la teva reacció seria impagable! D’aquí uns mesos en tindrem els resultats.
Doncs tal com deia hem estat revivint experiències al teu costat, i mare meva, si n’hem fet! De l’alçada d’un campanar, fill! I sort en tenim, que eres com eres, perquè sense saber-ho ens has donat el millor remei per mirar de superar un tràngol com aquest: l’humor en majúscules. Perquè deixem-nos de romanços, si alguna cosa et caracteritzava –d’entre d’altres que no voldria menystenir– és la capacitat de dibuixar un somriure a la gent, i és així com et vull recordar per sempre més, amb un somriure dels teus, d’aquells farcits d’innocència del nen que sortosament encara duies a dins.
