Dissabte, diada de Sant Jordi, ens vam llevar amb la incertesa de la pluja. Ja feia dies que el del temps avisaven que era probable que l’aigua i el vent fossin els protagonistes incòmodes de la jornada i que s’havia d’anar amb peus de plom. Doncs bé, tots quatre vam fer via cap a Barcelona de bon matí, amb un sol espaterrant en sortir de casa però patint un aiguat salomònic a l’alçada de Vic. La cosa s’animava per moments. Un cop a Barcelona, però, el cel era una gran clariana amb taques grises aquí i allà, i per tant tot semblava prendre la via optimista. Vam deixar el cotxe al barri de Gràcia i vam baixar a peu fins a la primera parada que em tocava visitar (Rambla de Catalunya amb Rosselló), i pel camí vam tenir temps de xerrar de la ciutat —els nens sempre tenen preguntes i comentaris per fer sobre Barcelona—, de gaudir de l’ambient de la diada i de trobar-nos amb l’Albert Pla, l’Àngel Llàcer i el noi que fa de Manelic al Terra Baixa del Llop. Amb aquest últim detall, el meu fill gran es va quedar tranquil i satisfet perquè considerava que amb aquestes trobades fortuïtes amb famosos en tenia prou per justificar el viatge fins a Barcelona.

Un cop arribats a lloc, gran part de la família ens va venir a rebre i la vam fer petar una estona abans d’asseure’m al punt de signatures. I aquí comença la festa de debò, perquè després d’instal·lar-me al meu lloc i saludar els companys de taula, gotegen les visites de gent que ve a veure’m i que fa un munt d’anys que no veia: exmestres de primària, amics de l’EGB amb els quals havíem perdut el contacte des dels 13 anys, amics que viuen a l’estranger, família, amics que no se’n perden cap i estranys que deixen de ser estranys tan bon punt intercanviem quatre paraules. I tot això amb un cel que s’anava ennegrint i uns veïns de parada ben desagradables. I és que a la parada del costat hi havia els de VOX, que de debò que no entenc com pot ser que se’ls permeti tenir paradeta pròpia el dia de Sant Jordi, i encara més al costat de la de la Plataforma de la Llengua i ben a prop de la d’Òmnium Cultural. Qui hagi repartit els espais i hagi pres aquestes decisions es mereix un Òscar, de veritat. Evidentment els feixistes de verd es van fer notar i van fer el número de circ quan es va presentar el senyor —per anomenar-lo d’alguna manera— Garriga amb crits de «Presidente, presidente!». Evidentment, el poble vam cridar més fort amb intenció de foragitar-los i fer-los veure que no eren benvinguts. I com són les coses, en plena batalla dialèctica a base de crits, va arribar el torn de la pluja, de la tempesta, de la pedregada bíblica. Sí, va ser just en aquell precís moment, durant el qual i de cop, l’escenari va prendre un gir de cent vuitanta graus i tots vam acabar arrecerats a la part interior de les parades, amb piles de llibres sobre els braços mirant de salvar-los de l’aigua i del glaç caiguts del cel amb fellonia.

Van ser minuts d’incertesa i algun somriure, de plors infantils però també de comentaris graciosos, de pell a pell amb gent desconeguda i sense mascareta, i amb un fred gèlid que ens glaçava les entranyes. En aquest punt vaig perdre el contacte visual amb la família i, quan la pluja va cessar —que ho va fer de cop i com si no hagués passat res—, vam recol·locar les peces al tauler i vaig sortir cagant llets cap a la segona parada del dia, a la qual vaig retrobar-me amb coneguts amb els quals compartim complicitat i alguna cosa més. La pluja, però, anava apareixent a estones, i va boicotejar-nos les signatures fins al punt que a la 3a parada (la de la llibreria Ona) els autors ja no vam arribar ni a seure a signar, perquè la parada del costat havia sortit volant pels aires i hi havia hagut destrosses i ferits. Per poder deixar pas a ambulàncies, bombers i policia vam haver de cancel·lar les signatures. I encara sort que no en va sortir ningú ferit de gravetat, perquè les imatges feien esfereir de debò.

A l’última parada del dia, a primera hora de la tarda i al barri de Gràcia, vaig anar-hi amb metro, que des que vivim a la Garrotxa encara no havia tornat a agafar, i vaig arribar a l’Atzavara amb el gust de retrobar-te amb tot de gent bonica, perquè a més de l’Albert i la Berta, de la llibreria —i que són un encant de persones—, el degoteig de gent que venia a saludar-me va ser constant un altre cop: amics, família, antics companys de classe, mestres… i desconeguts que ara són coneguts. Amb molts d’ells vam acabar ocupant mitja Sirvent, cap al tard, per berenar orxata amb fartons, i aquest no podia ser millor final per una jornada que, per bé i per mal, recordaré tota la vida.

I en fi, gràcies a totes i tots els que us vau acostar a saludar-me i a fer que us dediqués Camí de cendres. No sabeu el que significa, això, amics, per a mi. És un regal, i encara més si serveix pel retrobament, sigui amb gent que no coneixia, amb gent amb la qual ens veiem sovint o amb gent que recupero d’altres capítols de la vida i que m’encanta retrobar.

Gràcies, gràcies i gràcies!