Bon dia. Avui, que fa dos anys de la marxa d’en Xavi, m’agradaria compartir amb vosaltres un parell de fragments de “L’última Travessa”, la carta de comiat que he escrit en forma de novel·la i que acaba de sortir del forn. Un sentit homenatge a la figura i record d’en Xavier Pujol. Nen, allà on siguis… va per tu!
—–
Els dos primers anys de carrera els recordo com els millors de la meva vida d’estudiant. La pinya que vam fer entre tots els que vam entrar junts va ser memorable i, tot i que és cert que dins del gran grup tothom tenia aquells o aquelles amb qui millor connectava, en general tothom es portava bé amb la resta. La majoria vam saber combinar a la perfecció la part pedagògica i la part festiva de la universitat i, a poc a poc, les nostres vides van començar a caminar juntes, tant de dia com de nit. D’aquesta manera va ser com ens vam arribar a conèixer tan bé amb en Xavi, perquè, en definitiva, passava més hores al seu costat —i al dels altres companys— que no amb la parella, la família o els amics de sempre.
Compartíem una batalla d’una complexitat absoluta, una lluita com a estudiants d’una carrera universitària que requeria una entrega excepcional, però també una lluita més íntima en què cadascun de nosaltres vam deixar de ser nens per passar a ser adults. I aquesta batalla conjunta, entre altres coses, va fer aflorar l’amistat. Vam compartir centenars de nits, la majoria projectant a les aules-taller i d’altres fent el boig en algun antre del Vallès on ara mateix no hi fotria els peus ni que em paguessin. Ens vam fer amics, vam riure, vam plorar, vam veure néixer noves relacions amoroses —algunes de correspostes i d’altres no tant— i en general es pot dir que vam experimentar amb la vida, cadascú en la mesura amb què se sentia més còmode. Vam créixer junts, vam viure de bracet una època de la vida plena de canvis en què la capacitat d’adaptació era crucial per tirar endavant, i puc assegurar que gairebé tots vam saber ser camaleons. I potser una mica herois també.
Cada cop que penso en aquells temps se m’eriça la pell.
—–
Descendim a poc a poc per no caure barranc avall i trencar-nos la crisma, ajudats pels sortints de pedra i alguna arrel que sembla col·locada expressament per fer de suport als que baixem. Encara riem, jo per les sortides de to que té aquest home que m’acompanya i ell probablement per l’orgull que li suposa provocar somriures als que l’envolten, i, entre riallada i riallada, ens plantem a la part més baixa del tall a la roca i emprenem la marxa sense problemes pel camí que segueix torrent amunt.
—Tinc gana —es queixa, de sobte.
—Ostres, Xavi! Doncs menja’t una poma i llestos.
—No, que tinc gana de debò. De la de seure i atipar-me —insisteix.
—De veritat que no et pots esperar una hora i dinem al lloc on acamparem?
—Ah, però que hem vingut a patir? —em respon indignat després de girar el cap per observar la meva reacció—. Colló, si tenim gana, ens aturem i punt, no?
—Mira, tal com faries tu citaré en Confuci: «L’home que mou muntanyes, comença apartant pedretes» —responc orgullós de poder respondre amb la seva pròpia medecina.
—Ha, ha, ha, ha! —es posa a riure com si jo fos un vil aprenent destalentat—. Doncs les pedretes les mourà ta tia, perquè jo fins que no em foti un bon tiberi no avanço ni una passa més!
Callo. Em quedo sense arguments per rebatre’l.
Amarats de suor, esbufegant i amb el cor accelerat, fem un recés al costat del petit pont de fusta que travessa el torrent. Allà miro de convèncer-lo que no és el millor lloc per aturar-nos a dinar i, en cosa de segons, m’adono que tot plegat és una presa de pèl per poder-se riure una mica de mi. És un bergant, un cretí que és capaç d’aprofitar moments com aquest, en què tinc les defenses baixes, per colar-me gols antològics.
—Ets un mamonàs! —li engego feliç—. Va, tira, tira, que encara t’obligaré a seguir fins al cim sense descansar ni menjar res!
—Has d’estar preparat, nen! Com deia en Confuci, «has de tenir el cap fred, el cor calent i la mà llarga». I jo encara afegiria una cosa més que també hauria de ser llarga, però me la callo no fos cas que m’enviïn de pet a l’infern —respon amb una cara de nen entremaliat que no se l’aguanta—. Va, som-hi.
Com sempre, l’última paraula és per a ell, i sense cap mena de remordiment es gira i es posa a resseguir el torrent que puja pendent amunt pel viarany que el voreja, sabedor que m’ha dibuixat un somriure al rostre. Si no fos perquè em fa riure consideraria aquesta actitud com una falta de respecte envers la meva persona, però el molt pinxo aconsegueix que cada numeret d’aquest estil s’acabi transformant en un moment màgic i irrepetible que probablement serà recordat al cap dels anys en alguna tertúlia de bar.
El problema d’en Xavi, si és que això es pot considerar un problema, són els dilemes que ha d’afrontar cada vegada que ha de prendre alguna decisió, sigui important o no. Si no fos perquè la seva vida és un dubte constant estic convençut que seria una persona rellevant del nostre país des de fa uns quants anys. És un personatge extremament carismàtic, d’idees clares i amb ganes de canviar les coses; però dubta, dubta de com traçar el camí que l’ha de dur al final dels seus dies, com si inconscientment busqués perdre’s en un laberint per alentir el pas dels anys i poder, així, gaudir d’una vida més llarga i més plena que la resta de mortals.
—Tu què faries, seguiries intentant-ho amb la que te dije o atacaries directament la que te cuento? —pregunta, de sobte, com si m’estigués llegint el pensament.
—Xavi, sense comentaris —em limito a respondre, mentre tracem els últims metres de l’ascens abans d’arribar al pla de Socauba, gairebé a l’alçada d’on tenim previst aturar-nos per dinar i acampar—. Ja saps que sóc del parer que la que te dije sempre ha de tenir avantatge.
—Què vols dir? —riu fent-se el sorprès, com sempre fa quan les meves respostes miren de buscar evasives per no mullar-me gaire.
—És que sempre et queixes que la gent en general i les dones en particular et veuen com un Don Juan qualsevol i defenses que en realitat ets un romàntic incomprès. Doncs cony, agafa la paella pel mànec i implica’t una mica en les relacions que comences, no? —deixo anar de cop—. No trobaràs mai la dona perfecta perquè no existeix! Tothom té defectes i al final tots hem de cedir en algun aspecte si volem relacionar-nos amb altra gent. Mira tu i jo, si no, nano; tots dos devem esforçar-nos un munt a mantenir viva la nostra amistat, perquè entre un i l’altre tenim tela. Per què acceptes aquestes normes amb els amics i amb les parelles no ets capaç de fer-ho?
—Putifa, ara t’has superat! Ni el millor couch del món seria capaç d’haver-me diagnosticat millor! —respon prenent-me el pèl a base de bé mentre fa veure que la meva reflexió improvisada i en veu alta l’agafa per sorpresa—. Hòstia, però és que hi ha coses que em posen de mal humor, no ho puc evitar.
—Escolta, Confuci, el cavaller es culpa a si mateix, mentre que l’home ordinari culpa els altres.
—Ets un julandrón.
